Des d’un coneixement ampli dels criteris de correcció en llengua catalana dins el marc postfabrià, és possible aconseguir una aplicació coherent d’aquests criteris d’acord amb els diferents aspectes del text.

En primer lloc, és essencial tenir en compte les normes gramaticals en la forma oral i en l’escrita de la llengua catalana. Això implica respectar les regles.

La varietat lingüística és un altre aspecte rellevant a considerar. S’ha de detectar si s’utilitza la forma estàndard o alguna de les no estàndards del català depenent del context.

El registre lingüístic també té un paper fonamental. S’ha d’ajustar, quan calgui, el nivell d’especialització adequat a la temàtica del text seleccionant.

A més, cal tenir en compte el mode de comunicació, ja sigui oral o escrit, i adequar el text segons sigui escrit per ser llegit, dit, escrit fingint l’espontaneïtat oral, transcrit de l’oral o altres situacions específiques.

El tenor interpersonal és una consideració important, ja que el nivell de formalitat ha de ser adequat al públic receptor del text. S’ha de mantenir la coherència en el nivell de formalitat segons si el text es dirigeix a un públic homogeni o heterogeni.

El tenor funcional del text també ha de ser congruent amb el propòsit de la comunicació. És a dir, el text ha d’adaptar-se al seu objectiu, ja sigui divulgatiu, crític, lúdic o qualsevol altre.

La coherència de contingut i formal del text és crucial. S’ha de garantir la intel·ligibilitat del text, l’exposició clara i ordenada de les idees, la relació lògica entre elles i la unificació en les solucions lingüístiques i tipogràfiques. S’han d’utilitzar de forma consistent les solucions lingüístiques adoptades, tant en l’ús del llenguatge com en les opcions tipogràfiques, assegurant una única opció en tot el text.

Per a garantir una correcció precisa, és essencial aplicar les tècniques adequades en cada cas tenint en compte les funcions del corrector.

En la relació entre el corrector i l’autor, és important establir una comunicació clara per a entendre les intencions de l’autor i resoldre dubtes sobre el contingut i l’estil.

En la relació entre el corrector i l’editor, s’han de tenir en compte les directrius editorials i fer els canvis necessaris per a ajustar el text als estàndards i requisits de publicació.

En la relació entre el corrector i el reproductor oral, es pot treballar conjuntament per a assegurar una pronunciació i entonació del text correctes, així com per a resoldre qüestions relacionades amb l’expressió oral.

Cal aplicar les tècniques de correcció adequades a cada fase del procés segons el tipus de text.

En el cas de textos escrits, originals en català o traduccions al català, és necessari revisar detingudament la gramàtica, l’ortografia, la puntuació i l’estil per assegurar-ne la correcció i la coherència.

En les primeres proves o galerades el corrector ha de fer les correccions pertinents tant lingüístiques com de format i presentació.

Pel que fa als textos orals, originals en català o traduccions al català, és important revisar prèviament el guió per assegurar-se que estigui ben estructurat i s’adeqüi al context de la producció oral.

Durant els assajos o proves de gravació, el corrector ha d’estar present per supervisar i corregir possibles errors d’expressió i pronunciació, així com per assegurar la coherència del discurs oral.

Després de l’enregistrament, es pot fer una correcció addicional per ajustar detalls o corregir possibles errors que no s’hagin detectat durant la gravació.

En l’àmbit de l’assessorament posterior, el corrector pot oferir suggeriments per millorar la qualitat del text o proporcionar recomanacions per a futurs projectes.

És important dominar els signes convencionals de correcció, com ara els símbols per a les correccions ortogràfiques, de puntuació o de format, per indicar els canvis necessaris de manera clara i concisa.

La correcció d’un text escrit implica l’aplicació adequada de diverses convencions gràfiques i estructurals.

És fonamental utilitzar els signes de puntuació de manera correcta per donar sentit i coherència al text. Cada signe de puntuació té una funció específica i s’ha de saber quan i com utilitzar-los adequadament.

Les abreviacions són formes reduïdes de paraules o frases i s’utilitzen per a estalviar espai o facilitar la lectura. És essencial conèixer les abreviacions estàndards i assegurar-se que són comprensibles per als lectors.

L’ús adequat de diferents caràcters d’impremta, com la cursiva, la negreta i la versaleta, pot ajudar a destacar o remarcar determinats elements en el text.

Pel que fa a les majúscules i minúscules, cal conèixer la seva situació dins el text i la seva naturalesa. En el primer cas, la funció és demarcativa i, en el segon, la funció és distintiva.

Quan es tracta de llistes o índexs, és important seguir l’ordenació alfabètica correcta. Això significa ordenar els termes en funció de l’ordre de les lletres de l’alfabet i tenint en compte majúscules i minúscules.

En el cas de textos que inclouen paraules o frases en idiomes amb alfabets distints del llatí, és essencial fer-ne una transcripció adequada. Això pot implicar l’adaptació fonètica de les paraules.

Cal seguir les convencions establertes per a escriure els nombres correctament. Això pot incloure l’ús de xifres o paraules segons les circumstàncies. Una convenció senzilla és escriure els nombres inferiors a deu en paraules i els nombres superiors o iguals a deu en xifres.

La correcció d’un text requereix l’ús de diferents materials lingüístics de consulta per a assegurar l’aplicació precisa i adequada de les normes i convencions lingüístiques.

Les gramàtiques normatives, descriptives, històriques i dialectals són fonts essencials per a comprendre i aplicar les regles gramaticals d’una llengua. Les normatives proporcionen les directrius oficials per a l’ús correcte de la llengua, mentre que les descriptives descriuen les estructures i usos reals de la llengua. Les històriques i dialectals ofereixen informació sobre l’evolució històrica i les variacions regionals de la llengua.

Els diccionaris i vocabularis són recursos valuosos per a la correcció lèxica. Inclouen diccionaris normatius, descriptius, etimològics, dialectals, de sinònims i antònims, especialitzats, de modismes i frases fetes, de barbarismes, etc. Aquests materials proporcionen definicions, significats, usos, variants, sinònims, antònims, origen, etc.

Les converses filològiques i els comentaris lingüístics ofereixen una perspectiva més profunda i analítica sobre aspectes específics de la llengua. Aquestes discussions i anàlisis lingüístics poden incloure qüestions fonètiques, morfològiques, sintàctiques o semàntiques, així com consideracions culturals i històriques relacionades amb l’ús de la llengua.

Els articles i estudis centrats en punts concrets de la llengua proporcionen informació actualitzada i detallada sobre qüestions específiques. Poden abordar temes com l’ús adequat d’expressions, construccions gramaticals, canvis lingüístics o debats en curs sobre la llengua. Aquests materials permeten ampliar el coneixement i entendre millor els aspectes particulars de la correcció.

Les obres d’escriptors amb autoritat lingüística reconeguda són referències importants per a entendre l’ús estilístic i correcte de la llengua. Aquests autors tenen una influència significativa en el desenvolupament i la normativitat de la llengua, i els seus textos poden servir com a models per a una escriptura precisa i efectiva.

En casos de llengües estrangeres o amb sistemes d’escriptura diferents, els sistemes de transliteració i transcripció són útils per a traslladar correctament els mots o frases a la llengua de destinació. Aquests sistemes proporcionen convencions estandarditzades per a representar els sons i els caràcters de la llengua en qüestió.

Finalment, l’ús de cercadors com Optimot, Cercaterm i Enciclopèdia.cat són crucials per a obtenir informació actualitzada i sobre la llengua. Aquests recursos en línia ofereixen definicions, exemples d’ús, explicacions gramaticals i altres informacions relacionades amb la llengua catalana.